Em llepe la monyica
com caragol de plomes
foragitant els tambors
que clamen sota la pell.
Pel camí de les venes
discórrec.
Saliva i mossegada
pessic de pebre i sal
riu sense llera.
M'empasse
el tam-tam de l'ànsia
tic-tac de la pressa
eclipsat per la geniva.
Caníbal de mi
em buide de tot
lliurant-me a la destralada
que empunya la fam.
dijous, 25 de desembre del 2014
diumenge, 14 de desembre del 2014
No batega
No batega.
Du la remor d'onada
arraulida al pit,
fossilitzada
com caragol de mar.
No. No batega.
Remuga veu marina
algada, fosca,
coral·lina,
vòrtex salat
fugint de la costa.
És llit de tots els naufragis.
Boia on s'arrelen les illes
que ancoren la memòria
del que es queda per dir.
No sempre ha segut així.
Ara confon els batecs
amb l'eterna cadència
de la sal.
Du la remor d'onada
arraulida al pit,
fossilitzada
com caragol de mar.
No. No batega.
Remuga veu marina
algada, fosca,
coral·lina,
vòrtex salat
fugint de la costa.
És llit de tots els naufragis.
Boia on s'arrelen les illes
que ancoren la memòria
del que es queda per dir.
No sempre ha segut així.
Ara confon els batecs
amb l'eterna cadència
de la sal.
dilluns, 8 de desembre del 2014
Haiku blau
diumenge, 7 de desembre del 2014
Ombra
Imatge de Mirjam Appelhof |
d'aquest vestit meu
perquè el record
no se'm desfilagarse
i l'absència no siga
un forat
per on em passe el dit.
He aprés a les palpentes
a cosir-me l'ombra
que s'ajoca als peus
i a fer punts de sutura
a la paraula estimar.
Per viure només cal
l'agulla a punt
les tisores a mà
i els fils addients
per teixir la xarxa
que em salve del buit.
diumenge, 30 de novembre del 2014
Arbres
Esdevenir versos.
Solidificar-nos en lletra
quan l'absència és tan densa
que ens mossega.
Deixar-nos crèixer
teranyines d'arrels d'arbres.
Amanyagar-nos la terra
d'accents i mots fets cabdell.
Tocar anvers i revers
de totes les fulles.
Embeure'ns la saba sencera
quan l'escorça encara
ens és inabastable.
diumenge, 23 de novembre del 2014
Dissecció
Faig un tall vertical
amb el bisturí de la veu
i separe carn d'espina
perquè em veges per dins.
D'aquesta vulnerabilitat
alce catedral gòtica
–costellam de balena
deixat al descobert–
i així em presente
davant teu.
Com vent que s'escola
pels vitralls trencats
omplint de lletra el buit
d'insectes la teranyina
de nusos el fil
el silenci de jo.
diumenge, 2 de novembre del 2014
El bes
"El beso", fotomural de Fontcuberta, Barcelona |
Hi ha un bes foradat d'ànsia
enfilant-se en brots
entre costella i tràquea
que vol fer casa i ser empelt
i, a flor de llavis,
reverdir el mur.
diumenge, 19 d’octubre del 2014
Nàutica
Imatge de l'artista italià Shout |
Urgència de buscar núvols
a la geografia del buit.
Desig de reaprendre
les cartes de navegació
de les rutes on els vaixells
no recorden el teu nom.
Desancorar-me les síl·labes
que se t'abracen al port
Salpar.
Aprofitar els vents.
Emmudir la sirena.
dijous, 11 de setembre del 2014
Conjur
Tomas Januska, sèrie Gravity |
Alça el cap i desplega les ales
accepta l'envergadura
del que pots arribar a ser.
Deslliura de la terra
els teus somnis
i estira el coll, dona estruç.
diumenge, 7 de setembre del 2014
Dones o la importància de ser xarxa
Quan el poema es fa carn i es fa veu és absolutament meravellós. El meu microcosmos de dones es va fer un poc més gran quan Estel Solé va agafar els meus versos i els va vestir (amb vestit llarg de gala) dins la seua pròpia presentació a la llibreria NoLlegiu.
dissabte, 6 de setembre del 2014
Exfoliació
diumenge, 31 d’agost del 2014
LLUM
Amb llavis de llum oblida la nit que truca.
JOAN DURAN
Perquè hi entre la llum
a aquesta casa meua
òbric totes les finestres.
Perquè se'm renove l'aire
i em buide de tu
de la crosta, del solatge
del sostre, de les parets
òbric totes les finestres
d'aquesta casa meua.
Tota jo nassos i brànquies
–pulmons plens a vessar–.
Per respirar la claror
i buidar-me de tu
òbric totes les finestres
d'aquesta casa meua.
JOAN DURAN
Perquè hi entre la llum
a aquesta casa meua
òbric totes les finestres.
Perquè se'm renove l'aire
i em buide de tu
de la crosta, del solatge
del sostre, de les parets
òbric totes les finestres
d'aquesta casa meua.
Tota jo nassos i brànquies
–pulmons plens a vessar–.
Per respirar la claror
i buidar-me de tu
òbric totes les finestres
d'aquesta casa meua.
dissabte, 30 d’agost del 2014
Inundació
dissabte, 26 de juliol del 2014
Surant
Quan es va tombar, només volia fondre's.
Descansar cada centímetre del cos
sobre la superfície.
Oblidar-se de l'embolcall de la pell
i dels músculs
fins esdevenir raspa de peix
a la vora de la platja.
Buida. Buida de tot
i, més que mai, present sobre la Terra.
Desfent-se de tot, ser més que mai.
Estructura calcàrea.
Moll de l'os.
Essència del record i de l'oblit.
Més que mai.
Fosa amb la terra i l'aigua.
Descansant cada pam de les vides antigues
i surant, a partir d'ara,
sobre la superfície onada del present.
Descansar cada centímetre del cos
sobre la superfície.
Oblidar-se de l'embolcall de la pell
i dels músculs
fins esdevenir raspa de peix
a la vora de la platja.
Buida. Buida de tot
i, més que mai, present sobre la Terra.
Desfent-se de tot, ser més que mai.
Estructura calcàrea.
Moll de l'os.
Essència del record i de l'oblit.
Més que mai.
Fosa amb la terra i l'aigua.
Descansant cada pam de les vides antigues
i surant, a partir d'ara,
sobre la superfície onada del present.
dissabte, 19 de juliol del 2014
El dia següent
Reflection, de Dorival Moreira |
Ressaca de mots després d'una nit de versos.
La distància és relativa
si ens escoltem els ulls
i ens assenyalem els silencis amb llums de neó.
El teu nom i el meu són des d'aleshores germans.
Pels racons de la sala
les orelles cercaven seients nous.
Tots els pensaments relliscaven
reflectits a la geniva teua.
dissabte, 12 de juliol del 2014
Homenatge a Maria Beneyto
Fa unes setmanes, el passat 26 de juny, vam celebrar a la Poeteca un homenatge a Maria Beneyto (1925-2011) organitzat per Mireia Vidal-Conte. S'hi van reunir poetes com Francesc Garriga, Mireia Calafell, Daniel Busquets, Cinta Massip, Eduard Carmona, Rodolfo Häsler, Nú Miret, Esteve Plantada, Marc Romera, Odile Arqué, Esther Zarraluki i Maria Antònia Massanet.
Barrejada amb ells, però un poc com un peix amb sabates, hi estava jo, embadalida i fent la digestió del moment a parts iguals. Se'm va quedar aquest poema de la Beneyto entre els fulls i he pensat que avui era bon moment per penjar-lo i recordar aquell dia.
Participants de l'homenatge a Maria Beneyto |
Diez veces siete y una
más. Ya sabes:
setenta y siete cabriolas, once
mujeres de cristal que se rompieron
en mí, y en mí se quedan enterradas,
calcinadas algunas, otras libres
de escogerse final. Yo, soportándolas,
muriéndome con ellas, como ellas
se morirán conmigo. Once mujeres
en donde estoy, salen a escena juntas
se despiden por mí con reverencias
teatrales, y acusan al misterio
de tenerlas con fuerza encadenadas
las unas a las otras. Yo renuncio
en su favor, a lo que me negasteis.
Ellas serán, así, mis sustitutas,
soportarán mejor el menosprecio,
y hasta quizás pondrán la otra mejilla
a vuestras manos sucias. No me importa
esa puesta en escena. Me despido
en voz baja o afónica, en la esquina
de la pena, con todos mis errores
alrededor. Que Dios os dé la vida
que merecéis, y a mí me dé el descanso
de no pertenecer a vuestro mundo
brutal, machista, hipócrita y cobarde.
Once mujeres os dirán que lloro
perdón y amor aún. Y, genuflexas,
esperarán que me aplaudáis la huida.
setenta y siete cabriolas, once
mujeres de cristal que se rompieron
en mí, y en mí se quedan enterradas,
calcinadas algunas, otras libres
de escogerse final. Yo, soportándolas,
muriéndome con ellas, como ellas
se morirán conmigo. Once mujeres
en donde estoy, salen a escena juntas
se despiden por mí con reverencias
teatrales, y acusan al misterio
de tenerlas con fuerza encadenadas
las unas a las otras. Yo renuncio
en su favor, a lo que me negasteis.
Ellas serán, así, mis sustitutas,
soportarán mejor el menosprecio,
y hasta quizás pondrán la otra mejilla
a vuestras manos sucias. No me importa
esa puesta en escena. Me despido
en voz baja o afónica, en la esquina
de la pena, con todos mis errores
alrededor. Que Dios os dé la vida
que merecéis, y a mí me dé el descanso
de no pertenecer a vuestro mundo
brutal, machista, hipócrita y cobarde.
Once mujeres os dirán que lloro
perdón y amor aún. Y, genuflexas,
esperarán que me aplaudáis la huida.
dilluns, 23 de juny del 2014
Brodat
Totes les passes t'han portat fins ací. Has trobat per fi una via verge per fer dibuixos de camins sense asfaltar. Agafes amb força el bolígraf, per subjectar-te la por, fins que la mà esdevé gairebé tan blanca com el teu somriure. Traces les coordenades
sobre el plànol del vestit. Saps que tens al davant teu tantes pistes i corriols com fils vulgues portar a l'agulla.
dissabte, 21 de juny del 2014
Estiu
M'encetes assaborint la paraula nova que ens brolla als ulls i ens assaona els llavis. Fas amb les mans una romana i em sospeses cada rodonor a la manera antiga. Vinc del camp i al teu camp vaig gronxant-me com les cireres pel pendent del teu somriure. Menja'm com un tall de meló. Desxifra'm els missatges amb dits de préssec. Has de saber que guarde el teu nom al paladar com pinyols de raïm omplint-me la boca.
diumenge, 15 de juny del 2014
Inmunidad del dolor, poema de Aïcha Bassry
Font de la imatge: Inquiet.Arte |
El olvido es la única venganza y el único perdón.
Borges
No tengas miedo,
son días
o tal vez meses,
y me curaré de las picaduras de abeja.
Me enseñó la vida
que nada poseo,
y por despecho de esta vida
me enseñé a mi misma que nada me posee.
Me bauticé hija del viento
a donde va, voy.
De las pérdidas en mi boca
el gusto salubre
de las algas migratorias.
Si algún día gano dudo de mi misma.
Los desengaños tienen el olor a vainilla en la memoria
-olor a primer amor-
dudo de la vida.
No tengas miedo
son días,
o tal vez meses
y me curaré de las picaduras de abeja.
Tal vez lloraré un poco en las largas noches,
quizás me dolerá el néctar calcinado en mis pechos,
quizás sentiré el dolor de la ausencia,
y en mis labios, la deliciosa
miel añorará sus labios.
Pero inevitablemente olvidaré,
y hollaré cada lágrima
anhelante, arrepentida
que caiga a mis pies.
Olvidaré todo aquel dolor:
la fecha del primer encuentro,
el puerto de la despedida,
el primer estremecimiento
el sabor del beso.
Y perdonaré al cielo sus falsas promesas,
Olvidaré
inevitablemente olvidaré
incluso el nombre del hombre,
y no recordaré más que este poema.
Y en un otro cruce
me encontraré a mi misma,
la saludaré,
luego la felicitaré por el seguro regreso.
Le leeré la crónica de este amor,
Y la preguntaré:
¿Cuál de los dos fue más precisa y más creativa
para describir el dolor,
la prosa o la poesía?
Traductores del poema: Tayeb El Kharraz Iben-Roho
Akram Jawad Thanoon y Encarnación Sánchez Arenas
Etiquetes de comentaris:
Fotografia,
Literatura,
Poesia
dilluns, 9 de juny del 2014
Si la vida fos això
Etiquetes de comentaris:
Fotografia,
Poesia,
Reflexions
dissabte, 31 de maig del 2014
La paraula
Untitled, (Video Still), Providence, Rhode Island, 1976
|
Dir una passió equival
a reduir-la a la meitat.
Joan Fuster
Viure és supurar paraules
sargir els trencs de foscor
amb fil de paraula dita
batejar paganament
cadascuna de les coses
per embastar així els límits
fronterers i innomenables.
dimarts, 27 de maig del 2014
Olvido García Valdés
Dissection of it All by Diana Eastman |
escribir el miedo es escribir
Olvido García Valdés
escriure la fam és escriure
d'esma, amb lletra
menuda d'engrunes feta,
descriure l'absència, l'ànsia,
el familiar llast
del record, la tremolosa
empremta dels dits, l'eco foradat
del buit, el pit, l'estómac, les entranyes.
diumenge, 18 de maig del 2014
Aikido
http://parkeharrison.com/architect-s-brother/promisedland |
Ens pujarem una vegada més
a la raspa d'aquest peix
que no se sap mossegar la cua.
Com dos trapezistes en pràctiques
aprendrem a tensar la corda
que lliga el nostre passat
amb tot el que volem ser,
i ens anirem preguntant
possiblement a cada passa
si l'autèntic repte radica a descobrir
les diferents maneres d'aprendre
a caure'ns i aixecar-nos
en coreografia perfecta.
dimecres, 23 d’abril del 2014
Entre els dits
Sentir un amor de papallona entre els dits.
Témer i gaudir a parts iguals
desfer tanta bellesa si l'estrenyem massa.
Inventar un cove fet a mida
entre els dits i el palmell de les nostres mans
per nodrir aquesta papallona
amb l'espai just per cuidar-la
sense que perda mai la capacitat de volar.
dissabte, 29 de març del 2014
Pedres
Chairn' Sculpture, de Celeste Roberge |
A dintre meu. Pedres.
Barrant-me el pas. Pedres.
Com si l'armari tingués
tots els calaixos oberts
i no pogués trobar-te. Pedres.
Pes que no vull. Pedres.
Entrebancs gratuïts
enmig de la via. Pedres.
Nus a la corda.
Cingle sobtós.
Mar sense baranes.
Fil trencat. Pedres.
Secretament desitge el dia
d'agafar el martell
i condensar aquest neguit
dintre el meu puny.
Trencaré una a una totes les noses
com un cabàs d'ametlles
i m'encetaré de nou
foragitant les pedres.
diumenge, 23 de març del 2014
Mendicant
http://denningdrawing.blogspot.com.es/2011/03/mendicant.html |
Podria ser conegut teu
el teu veí,
el teu germà,
el fill que voldries tenir
però no em coneixes;
ni tan sols me mires als ulls
quan estire la mà
demanant-te una almoina.
Jo
que podría ser amic teu,
el company de l'escola
que t'estirava la cua
quan tenies cinc anys,
t'estire la mà
i rep a canvi
el buit del silenci que implica
no ser res teu.
diumenge, 23 de febrer del 2014
Els amants II, Egon Schiele
d'aus incertes, paradís.
Roselló-Pòrcel
Som una illa
enmig de l'abraçada
salada dels llençols.
Ho hem perdut tot
per guanyar-nos després
i surar enmig del no-res
com esculls coral·lins
paradís incert.
diumenge, 16 de febrer del 2014
Reflexió matinal
Agafades amb agulles,
les fulles són papallones
cosides als dits dels arbres.
Jo les mire atenta i desitge
que comencen a moure les ales
amb l'impuls de la mirada.
dimecres, 29 de gener del 2014
Visió nocturna
diumenge, 19 de gener del 2014
Món a l'inrevés
dilluns, 6 de gener del 2014
Trapezista
Font: Inquiet.arte |
Tenir la inconsciència
del trapezista en pràctiques
enganxada a la sola de la sabata
és potser la millor xarxa
per arrencar el vol
i fer sempre la passa endavant
–cap al graó següent–sense fer cas al vertigen
que es repenja a la butxaca
com l'àncora del vaixell
que no vol naufragar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)