Aprens a aparcar
entre dos cotxes
a respectar
distàncies mínimes
i a estendre deixant buits
entre les peces de roba
perquè s'eixugen millor.
Mesures la gent
per l'espai que deixen
des del muscle a la mà
i comptes les síl·labes
entre el que escoltes
i el que et dius després
a tu mateix.
Desxifres pams
sense calculadora.
Interpretes la cadència
del trapezi següent.
Recites en veu alta
sense mirar a terra
per si no tens bastida
cap xarxa sota els peus.
dissabte, 3 de gener del 2015
dilluns, 29 de desembre del 2014
Les coses que no dic
Autor: Elliott Erwitt |
m'aboque a la peixera
del que no sé com dir
i espere que els mots
siguen les bombolles
d'un peix que boqueja.
Hi ha voltes que el verb
s'enquista sota la pell
i sóc desert i onada
de síl·labes d'arena.
Hi ha corrent d'aire
per les artèries
de les coses per dir
i la roba s'envola
i les pinces cauen
al pati dels veïns
i jo no sé si córrer
darrere els fantasmes
de l'última rentadora
o quedar-me quieta
acomiadant llençols
banderes, samarretes
besades, mitjons
faldilles
que no tapen pors
pantalons tan llargs
com les absències.
I tanque la finestra
deixant descorregudes
les cortines de casa
per veure com s'allunyen
les coses que no dic.
Aquesta última rentadora
que qui sap ara
on anirà a parar.
dijous, 25 de desembre del 2014
Canibalisme
Em llepe la monyica
com caragol de plomes
foragitant els tambors
que clamen sota la pell.
Pel camí de les venes
discórrec.
Saliva i mossegada
pessic de pebre i sal
riu sense llera.
M'empasse
el tam-tam de l'ànsia
tic-tac de la pressa
eclipsat per la geniva.
Caníbal de mi
em buide de tot
lliurant-me a la destralada
que empunya la fam.
com caragol de plomes
foragitant els tambors
que clamen sota la pell.
Pel camí de les venes
discórrec.
Saliva i mossegada
pessic de pebre i sal
riu sense llera.
M'empasse
el tam-tam de l'ànsia
tic-tac de la pressa
eclipsat per la geniva.
Caníbal de mi
em buide de tot
lliurant-me a la destralada
que empunya la fam.
diumenge, 14 de desembre del 2014
No batega
No batega.
Du la remor d'onada
arraulida al pit,
fossilitzada
com caragol de mar.
No. No batega.
Remuga veu marina
algada, fosca,
coral·lina,
vòrtex salat
fugint de la costa.
És llit de tots els naufragis.
Boia on s'arrelen les illes
que ancoren la memòria
del que es queda per dir.
No sempre ha segut així.
Ara confon els batecs
amb l'eterna cadència
de la sal.
Du la remor d'onada
arraulida al pit,
fossilitzada
com caragol de mar.
No. No batega.
Remuga veu marina
algada, fosca,
coral·lina,
vòrtex salat
fugint de la costa.
És llit de tots els naufragis.
Boia on s'arrelen les illes
que ancoren la memòria
del que es queda per dir.
No sempre ha segut així.
Ara confon els batecs
amb l'eterna cadència
de la sal.
dilluns, 8 de desembre del 2014
Haiku blau
diumenge, 7 de desembre del 2014
Ombra
Imatge de Mirjam Appelhof |
d'aquest vestit meu
perquè el record
no se'm desfilagarse
i l'absència no siga
un forat
per on em passe el dit.
He aprés a les palpentes
a cosir-me l'ombra
que s'ajoca als peus
i a fer punts de sutura
a la paraula estimar.
Per viure només cal
l'agulla a punt
les tisores a mà
i els fils addients
per teixir la xarxa
que em salve del buit.
diumenge, 30 de novembre del 2014
Arbres
Esdevenir versos.
Solidificar-nos en lletra
quan l'absència és tan densa
que ens mossega.
Deixar-nos crèixer
teranyines d'arrels d'arbres.
Amanyagar-nos la terra
d'accents i mots fets cabdell.
Tocar anvers i revers
de totes les fulles.
Embeure'ns la saba sencera
quan l'escorça encara
ens és inabastable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)