 |
| Autor: Elliott Erwitt |
m'aboque a la peixera
del que no sé com dir
i espere que els mots
siguen les bombolles
d'un peix que boqueja.
Hi ha voltes que el verb
s'enquista sota la pell
i sóc desert i onada
de síl·labes d'arena.
Hi ha corrent d'aire
per les artèries
de les coses per dir
i la roba s'envola
i les pinces cauen
al pati dels veïns
i jo no sé si córrer
darrere els fantasmes
de l'última rentadora
o quedar-me quieta
acomiadant llençols
banderes, samarretes
besades, mitjons
faldilles
que no tapen pors
pantalons tan llargs
com les absències.
I tanque la finestra
deixant descorregudes
les cortines de casa
per veure com s'allunyen
les coses que no dic.
Aquesta última rentadora
que qui sap ara
on anirà a parar.
M'encanta Maite!
ResponEliminaAvui, vinc a dir que espero que l'any vinent segueixis tenint tantes ganes de compartir les teves paraules com fins ara i et puguem seguir llegint, sovint.
El 2014, a pesar de tot, m'ha portat algunes coses bones, i una d'elles ha estat topar-me amb tu. Que el 2015, ens desvirtualitzi del tot! :)
Una abraçada tendra i els millors desitjos per a tu, bonica.
Moltes gràcies, Carme!
ResponEliminaUna abraçada ben forta i plena de complicitat. D'aquesta complicitat nostra que uneix paraula i imatge. Perquè les coses importants mai se'ns queden per dir, ni per dibuixar, ni per expressar siga com siga. Desige que tingues un gran any! Besos, bonica!