els escric quan d'ells caic o rellisco
pel laberint individual que sóc
quan no aconsegueixo sortir de mi per relligar-me
a la font de les aigües eternes que flueixen
filla sagrada de la còpula divina
del cel i de la terra
Sures com una boia
refermant-se dintre el mar.
Ets illa i roca
coral, cames, arrels
per acollir l'hivern
i encendre't primavera.
Saps que la nit dura
les hores que marquen
totes els rellotges del món.
Ni un minut més.
Calcàriament esperes
omplir-te els ulls
de la verdor que tens.
Ací te trobe.
A l'espai que habita
el que se'm queda per dir.
Al marge
de totes les coses.
Ací te trobe
i et sé.
I em saps
a tinta blava
accent que se m'arrela
al vel del paladar.
I així t'estime
com part meua:
teixit i carn
ploma i lligall
part de la terra que em besa.
Aprens a aparcar
entre dos cotxes
a respectar
distàncies mínimes
i a estendre deixant buits
entre les peces de roba
perquè s'eixugen millor.
Mesures la gent
per l'espai que deixen
des del muscle a la mà
i comptes les síl·labes
entre el que escoltes
i el que et dius després
a tu mateix.
Desxifres pams
sense calculadora.
Interpretes la cadència
del trapezi següent.
Recites en veu alta
sense mirar a terra
per si no tens bastida
cap xarxa sota els peus.
Ennuegada de paraules
m'aboque a la peixera
del que no sé com dir
i espere que els mots
siguen les bombolles
d'un peix que boqueja.
Hi ha voltes que el verb
s'enquista sota la pell
i sóc desert i onada
de síl·labes d'arena.
Hi ha corrent d'aire
per les artèries
de les coses per dir
i la roba s'envola
i les pinces cauen
al pati dels veïns
i jo no sé si córrer
darrere els fantasmes
de l'última rentadora
o quedar-me quieta
acomiadant llençols
banderes, samarretes
besades, mitjons
faldilles
que no tapen pors
pantalons tan llargs
com les absències.
I tanque la finestra
deixant descorregudes
les cortines de casa
per veure com s'allunyen
les coses que no dic.
Aquesta última rentadora
que qui sap ara
on anirà a parar.
Em llepe la monyica
com caragol de plomes
foragitant els tambors
que clamen sota la pell.
Pel camí de les venes
discórrec.
Saliva i mossegada
pessic de pebre i sal
riu sense llera.
M'empasse
el tam-tam de l'ànsia
tic-tac de la pressa
eclipsat per la geniva.
Caníbal de mi
em buide de tot
lliurant-me a la destralada
que empunya la fam.