dilluns, 29 de desembre del 2014

Les coses que no dic

Autor: Elliott Erwitt
Ennuegada de paraules
m'aboque a la peixera
del que no sé com dir
i espere que els mots
siguen les bombolles
d'un peix que boqueja.
Hi ha voltes que el verb
s'enquista sota la pell
i sóc desert i onada
de síl·labes d'arena.
Hi ha corrent d'aire
per les artèries
de les coses per dir
i la roba s'envola
i les pinces cauen
al pati dels veïns
i jo no sé si córrer
darrere els fantasmes
de l'última rentadora
o quedar-me quieta
acomiadant llençols
banderes, samarretes
besades, mitjons
faldilles
que no tapen pors
pantalons tan llargs
com les absències.

I tanque la finestra
deixant descorregudes
les cortines de casa
per veure com s'allunyen
les coses que no dic.
Aquesta última rentadora
que qui sap ara
               on anirà a parar.

dijous, 25 de desembre del 2014

Canibalisme

Em llepe la monyica
com caragol de plomes
foragitant els tambors
que clamen sota la pell.
 Pel camí de les venes
                       discórrec.
 Saliva i mossegada
       pessic de pebre i sal
                       riu sense llera.
 M'empasse
      el tam-tam de l'ànsia
        tic-tac de la pressa
                      eclipsat per la geniva.

Caníbal de mi
                     em buide de tot
lliurant-me a la destralada
que empunya la fam.

diumenge, 14 de desembre del 2014

No batega

No batega.
Du la remor d'onada
arraulida al pit,
     fossilitzada
          com caragol de mar.
No. No batega.
Remuga veu marina
algada, fosca,
    coral·lina,
         vòrtex salat
               fugint de la costa.
És llit de tots els naufragis.
Boia on s'arrelen les illes
que ancoren la memòria
del que es queda per dir.

No sempre ha segut així.
Ara confon els batecs
amb l'eterna cadència
                        de la sal.

dilluns, 8 de desembre del 2014

diumenge, 7 de desembre del 2014

Ombra

Imatge de Mirjam Appelhof
Recus totes les vores
d'aquest vestit meu
perquè el record
no se'm desfilagarse
i l'absència no siga
un forat
   per on em passe el dit.

He aprés a les palpentes
a cosir-me l'ombra
que s'ajoca als peus
i a fer punts de sutura
a la paraula estimar.

Per viure només cal
l'agulla a punt
les tisores a mà
i els fils addients
per teixir la xarxa
    que em salve del buit.

diumenge, 30 de novembre del 2014

Arbres


Esdevenir versos.
Solidificar-nos en lletra
quan l'absència és tan densa
                que ens mossega.
Deixar-nos crèixer
teranyines d'arrels d'arbres.
Amanyagar-nos la terra
d'accents i mots fets cabdell.
Tocar anvers i revers
                 de totes les fulles.

Embeure'ns la saba sencera
quan l'escorça encara
               ens és inabastable.

diumenge, 23 de novembre del 2014

Dissecció


Faig un tall vertical
amb el bisturí de la veu
i separe carn d'espina
perquè em veges per dins.
D'aquesta vulnerabilitat
alce catedral gòtica 
–costellam de balena
deixat al descobert
i així em presente
                    davant teu. 
Com vent que s'escola
pels vitralls trencats
omplint de lletra el buit
d'insectes    la teranyina
de nusos     el fil
el silenci               de jo.

diumenge, 2 de novembre del 2014

El bes

"El beso", fotomural de Fontcuberta, Barcelona



Hi ha un bes foradat d'ànsia
enfilant-se en brots
entre costella i tràquea
que vol fer casa i ser empelt
i, a flor de llavis,
                    reverdir el mur.

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Nàutica

Imatge de l'artista italià Shout



  Urgència de buscar núvols
            a la geografia del buit.
Desig de reaprendre
les cartes de navegació
de les rutes on els vaixells
no recorden el teu nom.

Desancorar-me les síl·labes
          que se t'abracen al port

Salpar.
          Aprofitar els vents.
                  Emmudir la sirena.

dijous, 11 de setembre del 2014

Conjur

Tomas Januska, sèrie Gravity





Alça el cap i desplega les ales
accepta l'envergadura
del que pots arribar a ser.
Deslliura de la terra
                     els teus somnis
i estira el coll,      dona estruç.

diumenge, 7 de setembre del 2014

Dones o la importància de ser xarxa

Quan el poema es fa carn i es fa veu és absolutament meravellós. El meu microcosmos de dones es va fer un poc més gran quan Estel Solé va agafar els meus versos i els va vestir (amb vestit llarg de gala) dins la seua pròpia presentació a la llibreria NoLlegiu.

dissabte, 6 de setembre del 2014

Exfoliació

Avui me mire les mans 
i se’m dibuixen seques 
–que no ermes–. 
Mans de calls i pessigolles 
mans de lletres i esborranys. 

Avui me mire les mans 
i sé que trobaré pell nova sota l’escorça.

 

diumenge, 31 d’agost del 2014

LLUM

                Amb llavis de llum oblida la nit que truca.
                JOAN DURAN

Perquè hi entre la llum
a aquesta casa meua
òbric totes les finestres.
Perquè se'm renove l'aire
i em buide de tu
de la crosta, del solatge
del sostre, de les parets
òbric totes les finestres
d'aquesta casa meua.
Tota jo nassos i brànquies
–pulmons plens a vessar–.
Per respirar la claror
i buidar-me de tu
òbric totes les finestres
d'aquesta casa meua.

dissabte, 30 d’agost del 2014

Inundació

Font de la imatge: Cultura Inquieta



  
És l'absència
aquesta sequera
que ho emplena tot.

dissabte, 26 de juliol del 2014

Surant

Quan es va tombar, només volia fondre's.
Descansar cada centímetre del cos
              sobre la superfície.
Oblidar-se de l'embolcall de la pell
                                       i dels músculs
fins esdevenir raspa de peix
                             a la vora de la platja.
Buida. Buida de tot
i, més que mai,     present sobre la Terra.
Desfent-se de tot,         ser més que mai.
 Estructura calcàrea.
               Moll de l'os.
                   Essència del record i de l'oblit.

                                            Més que mai.

Fosa amb la terra i l'aigua.
Descansant cada pam de les vides antigues
i surant, a partir d'ara,
         sobre la superfície onada del present.

dissabte, 19 de juliol del 2014

El dia següent

Reflection, de Dorival Moreira
Matí de mal de cap.
Ressaca de mots després d'una nit de versos.
La distància és relativa
   si ens escoltem els ulls
      i ens assenyalem els silencis amb llums de neó.
El teu nom i el meu són des d'aleshores germans.
Pels racons de la sala
                  les orelles cercaven seients nous.
Tots els pensaments relliscaven
                                    reflectits a la geniva teua.

dissabte, 12 de juliol del 2014

Recital de fi de curs: Trencaversos, punt i seguit.


Homenatge a Maria Beneyto



Fa unes setmanes, el passat 26 de juny, vam celebrar a la Poeteca un homenatge a Maria Beneyto (1925-2011) organitzat per Mireia Vidal-Conte. S'hi van reunir poetes com Francesc Garriga, Mireia Calafell, Daniel Busquets, Cinta Massip, Eduard Carmona, Rodolfo Häsler, Nú Miret, Esteve Plantada, Marc Romera, Odile Arqué, Esther Zarraluki i Maria Antònia Massanet. 
Barrejada amb ells, però un poc com un peix amb sabates, hi estava jo, embadalida i fent la digestió del moment a parts iguals. Se'm va quedar aquest poema de la Beneyto entre els fulls i he pensat que avui era bon moment per penjar-lo i recordar aquell dia.

Participants de l'homenatge a Maria Beneyto
Diez veces siete y una más. Ya sabes:
setenta y siete cabriolas, once
mujeres de cristal que se rompieron
en mí, y en mí se quedan enterradas,
calcinadas algunas, otras libres
de escogerse final. Yo, soportándolas,
muriéndome con ellas, como ellas
se morirán conmigo. Once mujeres
en donde estoy, salen a escena juntas
se despiden por mí con reverencias
teatrales, y acusan al misterio
de tenerlas con fuerza encadenadas
las unas a las otras. Yo renuncio
en su favor, a lo que me negasteis.
Ellas serán, así, mis sustitutas,
soportarán mejor el menosprecio,
y hasta quizás pondrán la otra mejilla
a vuestras manos sucias. No me importa
esa puesta en escena. Me despido
en voz baja o afónica, en la esquina
de la pena, con todos mis errores
alrededor. Que Dios os dé la vida
que merecéis, y a mí me dé el descanso
de no pertenecer a vuestro mundo
brutal, machista, hipócrita y cobarde.
Once mujeres os dirán que lloro
perdón y amor aún. Y, genuflexas,
esperarán que me aplaudáis la huida.

De "Eva en el laberinto" 2006

dilluns, 23 de juny del 2014

Brodat




Totes les passes t'han portat fins ací. Has trobat per fi una via verge per fer dibuixos de camins sense asfaltar. Agafes amb força el bolígraf, per subjectar-te la por, fins que la mà esdevé gairebé tan blanca com el teu somriure. Traces les coordenades
sobre el plànol del vestit. Saps que tens al davant teu tantes pistes i corriols com fils vulgues portar a l'agulla.

dissabte, 21 de juny del 2014

Estiu

M'encetes assaborint la paraula nova que ens brolla als ulls i ens assaona els llavis. Fas amb les mans una romana i em sospeses cada rodonor a la manera antiga. Vinc del camp i al teu camp vaig gronxant-me com les cireres pel pendent del teu somriure. Menja'm com un tall de meló. Desxifra'm els missatges amb dits de préssec. Has de saber que guarde el teu nom al paladar com pinyols de raïm omplint-me la boca.

diumenge, 15 de juny del 2014

Inmunidad del dolor, poema de Aïcha Bassry


Font de la imatge: Inquiet.Arte

 El olvido es la única venganza y el único perdón. 
                                                        Borges
No tengas miedo,
son días
o tal vez meses,
y me curaré de las picaduras de abeja.
Me enseñó la vida
que nada poseo,
y por despecho de esta vida
me enseñé a mi misma que nada me posee.
Me bauticé hija del viento
a donde va, voy.
De las pérdidas en mi boca
el gusto salubre
de las algas migratorias.
Si algún día gano dudo de mi misma.
Los desengaños tienen el olor a vainilla en la memoria
-olor a primer amor-
y si venzo algún día
dudo de la vida.
No tengas miedo
son días,
o tal vez meses
y me curaré de las picaduras de abeja.
Tal vez lloraré un poco en las largas noches,
quizás me dolerá el néctar calcinado en mis pechos,
quizás sentiré el dolor de la ausencia,
y en mis labios, la deliciosa
miel añorará sus labios.
Pero inevitablemente olvidaré,
y hollaré cada lágrima
anhelante, arrepentida
que caiga a mis pies.
Olvidaré todo aquel dolor:
la fecha del primer encuentro,
el puerto de la despedida,
el primer estremecimiento
el sabor del beso.
Y perdonaré al cielo sus falsas promesas,
como comprenderé el deseo de los gorriones a cambiar de nidos.
Olvidaré
inevitablemente olvidaré
incluso el nombre del hombre,
y no recordaré más que este poema.
Y en un otro cruce
me encontraré a mi misma,
la saludaré,
luego la felicitaré por el seguro regreso.
Le leeré la crónica de este amor,
Y la preguntaré:
¿Cuál de los dos fue más precisa y más creativa
para describir el dolor,
la prosa o la poesía?

Traductores del poema:  Tayeb El Kharraz Iben-Roho
Akram Jawad Thanoon y Encarnación Sánchez Arenas

dissabte, 31 de maig del 2014

La paraula

Untitled, (Video Still), Providence, Rhode Island, 1976



                          Dir una passió equival
                           a reduir-la a la meitat.
                                           Joan Fuster



Viure és supurar paraules
sargir els trencs de foscor
amb fil de paraula dita
batejar paganament
cadascuna de les coses
per embastar així els límits
fronterers i innomenables.

dimarts, 27 de maig del 2014

Olvido García Valdés

Dissection of it All by Diana Eastman
       

            escribir el miedo es escribir
                                 Olvido García Valdés






escriure la fam és escriure
d'esma, amb lletra
menuda d'engrunes feta,
descriure l'absència, l'ànsia,
el familiar llast
del record, la tremolosa
empremta dels dits, l'eco foradat
del buit, el pit, l'estómac, les entranyes.

diumenge, 18 de maig del 2014

Aikido


http://parkeharrison.com/architect-s-brother/promisedland



Ens pujarem una vegada més
a la raspa d'aquest peix
que no se sap mossegar la cua.
Com dos trapezistes en pràctiques 
aprendrem a tensar la corda
que lliga el nostre passat 
amb tot el que volem ser,
i ens anirem preguntant
possiblement a cada passa
si l'autèntic repte radica a descobrir 
les diferents maneres d'aprendre
a caure'ns i aixecar-nos
en coreografia perfecta.

dimecres, 23 d’abril del 2014

Entre els dits

 

Sentir un amor de papallona entre els dits.
Témer i gaudir a parts iguals
desfer tanta bellesa si l'estrenyem massa.
Inventar un cove fet a mida
entre els dits i el palmell de les nostres mans
per nodrir aquesta papallona
amb l'espai just per cuidar-la
sense que perda mai la capacitat de volar.

dissabte, 29 de març del 2014

Pedres

Chairn' Sculpture, de Celeste Roberge
Pedres.
A dintre meu. Pedres.
Barrant-me el pas. Pedres.
Com si l'armari tingués
tots els calaixos oberts
i no pogués trobar-te. Pedres.
Pes que no vull. Pedres.
Entrebancs gratuïts
enmig de la via. Pedres.
Nus a la corda.
   Cingle sobtós.
      Mar sense baranes.
            Fil trencat. Pedres.
Secretament desitge el dia
d'agafar el martell
i condensar aquest neguit
dintre el meu puny.
Trencaré una a una totes les noses
com un cabàs d'ametlles
i m'encetaré de nou
foragitant les pedres.


diumenge, 23 de març del 2014

Mendicant

http://denningdrawing.blogspot.com.es/2011/03/mendicant.html 

Podria ser conegut teu
el teu veí,
el teu germà,
el fill que voldries tenir
            però no em coneixes;
ni tan sols me mires als ulls
quan estire la mà
demanant-te una almoina.
Jo
que podría ser amic teu,
el company de l'escola
que t'estirava la cua
quan tenies cinc anys,
t'estire la mà
i rep a canvi
el buit del silenci que implica
              no ser res teu.

diumenge, 23 de febrer del 2014

Els amants II, Egon Schiele


Illa dels Amants, somrís
d'aus incertes, paradís.
Roselló-Pòrcel

Som una illa
enmig de l'abraçada
salada dels llençols.
Ho hem perdut tot
per guanyar-nos després
i surar enmig del no-res
com esculls coral·lins
                  paradís incert.

diumenge, 16 de febrer del 2014

Reflexió matinal

 



 

Agafades amb agulles,
les fulles són papallones
cosides als dits dels arbres.
Jo les mire atenta i desitge
que comencen a moure les ales
amb l'impuls de la mirada.

dilluns, 6 de gener del 2014

Trapezista

Font: Inquiet.arte



Tenir la inconsciència
del trapezista en pràctiques
enganxada a la sola de la sabata
és potser la millor xarxa
per arrencar el vol
i fer sempre la passa endavant 
cap al graó següent
sense fer cas al vertigen
que es repenja a la butxaca
com l'àncora del vaixell
que no vol naufragar.
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons