dissabte, 14 de febrer del 2015

Verd




Sures com una boia
refermant-se dintre el mar.
Ets illa i roca
coral, cames, arrels
per acollir l'hivern
i encendre't primavera.
Saps que la nit dura
les hores que marquen
totes els rellotges del món.
              Ni un minut més.

Calcàriament esperes
omplir-te els ulls
de la verdor que tens.

Ací te trobe

Fotografia de Mirjam Appelhof
Ací te trobe.
A l'espai que habita
el que se'm queda per dir.
Al marge
de totes les coses.

Ací te trobe
                 i et sé.
I em saps
               a tinta blava
accent que se m'arrela
        al vel del paladar.
I així t'estime
          com part meua:
teixit i carn
ploma i lligall
part de la terra que em besa.


dissabte, 3 de gener del 2015

Mesures

Aprens a aparcar
entre dos cotxes
a respectar
distàncies mínimes
i a estendre deixant buits
entre les peces de roba
perquè s'eixugen millor.
Mesures la gent
per l'espai que deixen
des del muscle a la mà
i comptes les síl·labes
entre el que escoltes
i el que et dius després
                  a tu mateix.
Desxifres pams
sense calculadora.
Interpretes la cadència
del trapezi següent.
Recites en veu alta
sense mirar a terra
per si no tens bastida
cap xarxa sota els peus.

dilluns, 29 de desembre del 2014

Les coses que no dic

Autor: Elliott Erwitt
Ennuegada de paraules
m'aboque a la peixera
del que no sé com dir
i espere que els mots
siguen les bombolles
d'un peix que boqueja.
Hi ha voltes que el verb
s'enquista sota la pell
i sóc desert i onada
de síl·labes d'arena.
Hi ha corrent d'aire
per les artèries
de les coses per dir
i la roba s'envola
i les pinces cauen
al pati dels veïns
i jo no sé si córrer
darrere els fantasmes
de l'última rentadora
o quedar-me quieta
acomiadant llençols
banderes, samarretes
besades, mitjons
faldilles
que no tapen pors
pantalons tan llargs
com les absències.

I tanque la finestra
deixant descorregudes
les cortines de casa
per veure com s'allunyen
les coses que no dic.
Aquesta última rentadora
que qui sap ara
               on anirà a parar.

dijous, 25 de desembre del 2014

Canibalisme

Em llepe la monyica
com caragol de plomes
foragitant els tambors
que clamen sota la pell.
 Pel camí de les venes
                       discórrec.
 Saliva i mossegada
       pessic de pebre i sal
                       riu sense llera.
 M'empasse
      el tam-tam de l'ànsia
        tic-tac de la pressa
                      eclipsat per la geniva.

Caníbal de mi
                     em buide de tot
lliurant-me a la destralada
que empunya la fam.

diumenge, 14 de desembre del 2014

No batega

No batega.
Du la remor d'onada
arraulida al pit,
     fossilitzada
          com caragol de mar.
No. No batega.
Remuga veu marina
algada, fosca,
    coral·lina,
         vòrtex salat
               fugint de la costa.
És llit de tots els naufragis.
Boia on s'arrelen les illes
que ancoren la memòria
del que es queda per dir.

No sempre ha segut així.
Ara confon els batecs
amb l'eterna cadència
                        de la sal.

dilluns, 8 de desembre del 2014

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons