dimecres, 5 de maig del 2010

Deixa'l que hi entre...

ImAtgeS tExTuaLs no sÓn eL mAteIx quE iMaTGes aMb TexT

http://www.frkncngz.com/
Estic enamorada d'aquesta pàgina web.
De les fotografies.
De les imatges.
Del que són.
Del que poden representar per a aquells que, com jo, són un poc somiatruites.
Del mig somriure que desperten.
O la mostra total de dentadura en forma de riure obert.
O el sospir que provoca entre els enyoradissos.
O el record que desperta per als desencantats.
Us molt recomane aquest tast de poesia i de pràctica tipogràfica en forma de calendari. Bon profit.

dilluns, 8 de desembre del 2008

La Sole

La Sole va arribar a la gran ciutat, enganxada als baixos de la maleta, com un polissó agarrat entre les rodes i amb el cul apretat, per no fer-se notar. La Sole sap que no és benvinguda de primera mà, però té clar també que de vegades és complicat desfer-se d'ella.
La Sole i la dona de roig dels anuncis de compreses són amigues des de fa anys: les dues tenen un treball desagraït però que broden a la perfecció i es nodreixen de la certesa de saber que són necessàries en algun moment.
La Sole és com una nena capritxosa i pesada que vol que jugues amb ella tot el temps i té més cares que el Mortadelo per a portar-te al seu terreny.
Unes vegades et pot seduir fent d'acollidora manteta just el dia que fa més fred perquè et quedes a casa amb ella. Unes altres, se't penjarà al coll com una bufanda gruixuda, com les rabosses que algunes dones hi porten. Però que en comptes de mossegar-se la cua per formar un collar de pell, et mossegarà el coll per deixar-te sense veu, emmudir-te i fer-te invisible encara que estigues envoltat de gent. I has de parar compte perquè la Sole, si se sent pressionada, fins i tot seurà sobre l'auricular, com una petita Betty Boop fent el petarrell per distraure't i fer-te oblidar a qui havies de telefonar...
La Sole és capaç de passar la nit desperta a sota del llit, amb la paciència calmada dels caçadors. Quan ens despertem, la Sole ix del seu amagatall i ens clava la seua dentada de pequinés al turmell i es queda allà, fent nosa, la resta del dia. No sé si us fixeu en els peus de la gent, però si ho féreu, us adonaríeu en les milers de Soles que s'hi queden agafades amb força a les mitges i als mitjons de la gent amb qui us creueu.
Potser amb un poc de sort, en un d'aquests creuaments entre Soles tinguem una trobada amb algú que coneixem... Apareixerà davant nostre una fugissera oportunitat de desfer-nos del nostre indesitjable polissó. Deixarem que les Soles marxen sense nosaltres? O farem present aquell micropoema d'Ajo que deia: "Si juntamos tu soledad y la mía, ¿qué obtenemos? ¿Dos soledades o ninguna?" 

dissabte, 8 de novembre del 2008

Refugis personals

A banda de la geografia pura i dura, les localitzacions oficials i que consten en acta, cadascú podem fer el nostre mapa personal d'aquella suma d'espais que ens fan sentir bé.
Poden ser marcs físics, des d'un lloc com aquest de la foto, fins a un racó en algun punt de casa, del carrer, un local o el microespai que queda dins una abraçada, per exemple. També hi ha refugis mentals, com els llocs que es creen en escoltar una determinada cançó, que són els meus preferits, o les finestres que s'obrin en la memòria quan et creues amb un olor que ja havies conegut abans (com una colònia familiar en una persona que no li correspon). Cadascú té el seu refugi personal, fins i tot hi ha qui en col·leccione, es col·leccionen tantes coses!
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons