Quan es va tombar, només volia fondre's.
Descansar cada centímetre del
cos
sobre la superfície.
Oblidar-se de l'embolcall de la pell
i dels
músculs
fins esdevenir raspa de peix
a la vora de la platja.
Buida. Buida de tot
i, més que mai, present sobre la Terra.
Desfent-se de tot, ser més que mai.
Estructura calcàrea.
Moll de l'os.
Essència del record i
de l'oblit.
Més que mai.
Fosa amb la terra i l'aigua.
Descansant cada
pam de les vides antigues
i surant, a partir d'ara,
sobre la superfície onada del present.
dissabte, 26 de juliol del 2014
dissabte, 19 de juliol del 2014
El dia següent
Reflection, de Dorival Moreira |
Ressaca de mots després d'una nit de versos.
La distància és relativa
si ens escoltem els ulls
i ens assenyalem els silencis amb llums de neó.
El teu nom i el meu són des d'aleshores germans.
Pels racons de la sala
les orelles cercaven seients nous.
Tots els pensaments relliscaven
reflectits a la geniva teua.
dissabte, 12 de juliol del 2014
Homenatge a Maria Beneyto
Fa unes setmanes, el passat 26 de juny, vam celebrar a la Poeteca un homenatge a Maria Beneyto (1925-2011) organitzat per Mireia Vidal-Conte. S'hi van reunir poetes com Francesc Garriga, Mireia Calafell, Daniel Busquets, Cinta Massip, Eduard Carmona, Rodolfo Häsler, Nú Miret, Esteve Plantada, Marc Romera, Odile Arqué, Esther Zarraluki i Maria Antònia Massanet.
Barrejada amb ells, però un poc com un peix amb sabates, hi estava jo, embadalida i fent la digestió del moment a parts iguals. Se'm va quedar aquest poema de la Beneyto entre els fulls i he pensat que avui era bon moment per penjar-lo i recordar aquell dia.
Participants de l'homenatge a Maria Beneyto |
Diez veces siete y una
más. Ya sabes:
setenta y siete cabriolas, once
mujeres de cristal que se rompieron
en mí, y en mí se quedan enterradas,
calcinadas algunas, otras libres
de escogerse final. Yo, soportándolas,
muriéndome con ellas, como ellas
se morirán conmigo. Once mujeres
en donde estoy, salen a escena juntas
se despiden por mí con reverencias
teatrales, y acusan al misterio
de tenerlas con fuerza encadenadas
las unas a las otras. Yo renuncio
en su favor, a lo que me negasteis.
Ellas serán, así, mis sustitutas,
soportarán mejor el menosprecio,
y hasta quizás pondrán la otra mejilla
a vuestras manos sucias. No me importa
esa puesta en escena. Me despido
en voz baja o afónica, en la esquina
de la pena, con todos mis errores
alrededor. Que Dios os dé la vida
que merecéis, y a mí me dé el descanso
de no pertenecer a vuestro mundo
brutal, machista, hipócrita y cobarde.
Once mujeres os dirán que lloro
perdón y amor aún. Y, genuflexas,
esperarán que me aplaudáis la huida.
setenta y siete cabriolas, once
mujeres de cristal que se rompieron
en mí, y en mí se quedan enterradas,
calcinadas algunas, otras libres
de escogerse final. Yo, soportándolas,
muriéndome con ellas, como ellas
se morirán conmigo. Once mujeres
en donde estoy, salen a escena juntas
se despiden por mí con reverencias
teatrales, y acusan al misterio
de tenerlas con fuerza encadenadas
las unas a las otras. Yo renuncio
en su favor, a lo que me negasteis.
Ellas serán, así, mis sustitutas,
soportarán mejor el menosprecio,
y hasta quizás pondrán la otra mejilla
a vuestras manos sucias. No me importa
esa puesta en escena. Me despido
en voz baja o afónica, en la esquina
de la pena, con todos mis errores
alrededor. Que Dios os dé la vida
que merecéis, y a mí me dé el descanso
de no pertenecer a vuestro mundo
brutal, machista, hipócrita y cobarde.
Once mujeres os dirán que lloro
perdón y amor aún. Y, genuflexas,
esperarán que me aplaudáis la huida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)