dissabte, 12 de juliol del 2014

Homenatge a Maria Beneyto



Fa unes setmanes, el passat 26 de juny, vam celebrar a la Poeteca un homenatge a Maria Beneyto (1925-2011) organitzat per Mireia Vidal-Conte. S'hi van reunir poetes com Francesc Garriga, Mireia Calafell, Daniel Busquets, Cinta Massip, Eduard Carmona, Rodolfo Häsler, Nú Miret, Esteve Plantada, Marc Romera, Odile Arqué, Esther Zarraluki i Maria Antònia Massanet. 
Barrejada amb ells, però un poc com un peix amb sabates, hi estava jo, embadalida i fent la digestió del moment a parts iguals. Se'm va quedar aquest poema de la Beneyto entre els fulls i he pensat que avui era bon moment per penjar-lo i recordar aquell dia.

Participants de l'homenatge a Maria Beneyto
Diez veces siete y una más. Ya sabes:
setenta y siete cabriolas, once
mujeres de cristal que se rompieron
en mí, y en mí se quedan enterradas,
calcinadas algunas, otras libres
de escogerse final. Yo, soportándolas,
muriéndome con ellas, como ellas
se morirán conmigo. Once mujeres
en donde estoy, salen a escena juntas
se despiden por mí con reverencias
teatrales, y acusan al misterio
de tenerlas con fuerza encadenadas
las unas a las otras. Yo renuncio
en su favor, a lo que me negasteis.
Ellas serán, así, mis sustitutas,
soportarán mejor el menosprecio,
y hasta quizás pondrán la otra mejilla
a vuestras manos sucias. No me importa
esa puesta en escena. Me despido
en voz baja o afónica, en la esquina
de la pena, con todos mis errores
alrededor. Que Dios os dé la vida
que merecéis, y a mí me dé el descanso
de no pertenecer a vuestro mundo
brutal, machista, hipócrita y cobarde.
Once mujeres os dirán que lloro
perdón y amor aún. Y, genuflexas,
esperarán que me aplaudáis la huida.

De "Eva en el laberinto" 2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons