dissabte, 26 de juliol de 2014

Surant

Quan es va tombar, només volia fondre's.
Descansar cada centímetre del cos
              sobre la superfície.
Oblidar-se de l'embolcall de la pell
                                       i dels músculs
fins esdevenir raspa de peix
                             a la vora de la platja.
Buida. Buida de tot
i, més que mai,     present sobre la Terra.
Desfent-se de tot,         ser més que mai.
 Estructura calcàrea.
               Moll de l'os.
                   Essència del record i de l'oblit.

                                            Més que mai.

Fosa amb la terra i l'aigua.
Descansant cada pam de les vides antigues
i surant, a partir d'ara,
         sobre la superfície onada del present.

dissabte, 19 de juliol de 2014

El dia següent

Reflection, de Dorival Moreira
Matí de mal de cap.
Ressaca de mots després d'una nit de versos.
La distància és relativa
   si ens escoltem els ulls
      i ens assenyalem els silencis amb llums de neó.
El teu nom i el meu són des d'aleshores germans.
Pels racons de la sala
                  les orelles cercaven seients nous.
Tots els pensaments relliscaven
                                    reflectits a la geniva teua.

dissabte, 12 de juliol de 2014

Recital de fi de curs: Trencaversos, punt i seguit.


Homenatge a Maria Beneyto



Fa unes setmanes, el passat 26 de juny, vam celebrar a la Poeteca un homenatge a Maria Beneyto (1925-2011) organitzat per Mireia Vidal-Conte. S'hi van reunir poetes com Francesc Garriga, Mireia Calafell, Daniel Busquets, Cinta Massip, Eduard Carmona, Rodolfo Häsler, Nú Miret, Esteve Plantada, Marc Romera, Odile Arqué, Esther Zarraluki i Maria Antònia Massanet. 
Barrejada amb ells, però un poc com un peix amb sabates, hi estava jo, embadalida i fent la digestió del moment a parts iguals. Se'm va quedar aquest poema de la Beneyto entre els fulls i he pensat que avui era bon moment per penjar-lo i recordar aquell dia.

Participants de l'homenatge a Maria Beneyto
Diez veces siete y una más. Ya sabes:
setenta y siete cabriolas, once
mujeres de cristal que se rompieron
en mí, y en mí se quedan enterradas,
calcinadas algunas, otras libres
de escogerse final. Yo, soportándolas,
muriéndome con ellas, como ellas
se morirán conmigo. Once mujeres
en donde estoy, salen a escena juntas
se despiden por mí con reverencias
teatrales, y acusan al misterio
de tenerlas con fuerza encadenadas
las unas a las otras. Yo renuncio
en su favor, a lo que me negasteis.
Ellas serán, así, mis sustitutas,
soportarán mejor el menosprecio,
y hasta quizás pondrán la otra mejilla
a vuestras manos sucias. No me importa
esa puesta en escena. Me despido
en voz baja o afónica, en la esquina
de la pena, con todos mis errores
alrededor. Que Dios os dé la vida
que merecéis, y a mí me dé el descanso
de no pertenecer a vuestro mundo
brutal, machista, hipócrita y cobarde.
Once mujeres os dirán que lloro
perdón y amor aún. Y, genuflexas,
esperarán que me aplaudáis la huida.

De "Eva en el laberinto" 2006
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons