dilluns, 8 de desembre de 2008

La Sole

La Sole va arribar a la gran ciutat, enganxada als baixos de la maleta, com un polissó agarrat entre les rodes i amb el cul apretat, per no fer-se notar. La Sole sap que no és benvinguda de primera mà, però té clar també que de vegades és complicat desfer-se d'ella.
La Sole i la dona de roig dels anuncis de compreses són amigues des de fa anys: les dues tenen un treball desagraït però que broden a la perfecció i es nodreixen de la certesa de saber que són necessàries en algun moment. La Sole és com una nena capritxosa i pesada que vol que jugues amb ella tot el temps i té més cares que el Mortadelo per a portar-te al seu terreny.
Unes vegades et pot seduir fent d'acollidora manteta just el dia que fa més fred perquè et quedes a casa amb ella. Unes altres, se't penjarà al coll com una bufanda gruixuda, com les rabosses que algunes dones porten al coll. Però que en comptes de mossegar-se la cua per formar un collar de pell, et mossegarà per deixar-te sense veu, emmudir-te i fer-te invisible encara que estigues envoltat de gent. I has de parar compte perquè la Sole, si se sent pressionada, fins i tot seurà sobre l'auricular, com una petita Betty Boop fent el petarrell per distraure't i fer-te oblidar a qui havies de telefonar...
La Sole és capaç de passar la nit desperta a sota del llit, amb la paciència calmada dels caçadors. Quan ens despertem, la Sole ix del seu amagatall i ens clava la seua dentada de pequinés al turmell i es queda allà, fent nosa, la resta del dia. No sé si us fixeu en els peus de la gent, però si ho féreu, us adonaríeu en les milers de Soles que s'hi queden agafades amb força a les mitges i als mitjons de la gent amb qui us creueu.
Potser amb un poc de sort, en un d'aquests creuaments entre Soles tinguem una trobada amb algú que coneixem... Apareixerà davant nostre una fugissera oportunitat de desfer-nos del nostre indesitjable polissó. Deixarem que les Soles marxen sense nosaltres? O farem present aquell micropoema d'Ajo que deia: "Si juntamos tu soledad y la mía, ¿qué obtenemos? ¿Dos soledades o ninguna?" 

dissabte, 8 de novembre de 2008

Refugis personals

A banda de la geografia pura i dura, les localitzacions oficials i que consten en acta, cadascú podem fer el nostre mapa personal d'aquella suma d'espais que ens fan sentir bé.
Poden ser marcs físics, des d'un lloc com aquest de la foto, fins a un racó en algun punt de casa, del carrer, un local o el microespai que queda dins una abraçada, per exemple. També hi ha refugis mentals, com els llocs que es creen en escoltar una determinada cançó, que són els meus preferits, o les finestres que s'obrin en la memòria quan et creues amb un olor que ja havies conegut abans (com una colònia familiar en una persona que no li correspon). Cadascú té el seu refugi personal, fins i tot hi ha qui en col·leccione, es col·leccionen tantes coses!

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Excés d'equipatge

Marta no troba la maleta en l'aeroport. Toni veu els ulls de Paula en la cara de qualsevol. Paula no sap que té admiradors. Maite ha decidit desaprendre el que havia aprés. Corre molt Eva però ja pararà després. Vanessa camina amb el cap molt alt, en canvi no li aguanta la mirada al seu amic Fidel.
Josep inventa excuses per no quedar amb la gent. Òscar no troba el moment per deixar el carrer. Lluís prefereix les cerveses en persona. Cristina, per ara, només accepta les virtuals. La carta que es va autoenviar Enric des d'Holanda encara no li ha arribat. Avui, casualment, Dani i Marisa s'han trobat.
Naiara no sap què li podria dir, a Pep. És per això que no deixa de parlar amb Roger. Víctor no fa més que pensar en Maria. Maria creu que Víctor només pensa en ell. Pere no sap com arreglar les coses amb Joan. Joan no sap ben bé per on començar. Quants silencis hi ha perquè cap dels dos es fa avant! Fa cinc anys que no s'abraçaven Miquel i el seu germà. Avui la taula és plena de gent per a dinar. Els peus de Teresa estan unflats. El fill de Teresa i Felip naixerà al Nadal.
Gemma fuma amagada darrere la porta del bany. Imma pensa que hi ha una gran persona a l'altra part del mirall. Inés es creu invisible mentres que Sandra no sap què fer per cridar l'atenció. Francesc fa que com que no ha llegit el missatge de Roser. Anna es pregunta si Ferran encara contestarà. Ni a Carles ni a Isabel els agraden els comiats. Patrícia culpa els seus pares de les seues inseguretats. Biel té por de tot. Rosanna té por de parlar. Laura veu la vida des de la barrera i no explica mai què sent. La bombolla on vivia Carmen l'acaba de trencar Vicent.
Rosa acaba de fer les maletes per buscar un lloc millor. David té tot el que necessita sense moure's de casa. Emma ha vist avui el mar per primera vegada. Jordi pot viatjar fins i tot amb els ulls tancats. Per molts avions que agafe, Eva mai no s'allunya d'ella mateixa. Oriol s'ha decidit i ha deixat una carta en la maleta de Marta...
Com els caragols, cadascú carrega una història a l'esquena que li fa d'equipatge.

diumenge, 14 de setembre de 2008

Tardor no és temps de boleros

Reconeixem-ho, l'estiu ja ens està dient que fins ací ha arribat. Ens fa senyals, juga a la rateta fent-nos llumetes amb un espill cap als ulls per avisar-nos.
Els arbres, que semblen haver envellit d'un dia per a un altre, incomodats amb la nova situació, escupen com iaios desfeinats les fulles sobre el parabrisa mentre anem per sant Martí, (fins i tot fa ganes de donar-los un mucolític o vitamina C extra!). El vent comença a fer-se el joganer, amb un glaç a la boca, bufant entre els cabells, la roba i les revistes que ens mirem al metro i els núvols a unflar-se cofois, quan no amenaçadors... "por? voleu fer-nos por?".

Hi ha alguns que ens resistim al canvi d'estació, a l'escurçament del dia, als corrents d'aire que volen sorprendre's en girar un cantó com l'home de la gabardina... Ens posem les xancles, hi ha qui s'ajusta les ulleres de sol, aparquem la jaqueta i li plantem cara a l'oratge fent un viatge cap a la platja... per nosaltres que no hi quede fins a l'últim moment!

Una vegada em van dir que no és bo escoltar boleros durant la tardor perquè la nostàlgia se'ns dispara i tampoc no cal donar-li més ales, que si no s'emociona i se't queda d'okupa la tardor, s'enquista a l'hivern i forma part ja de tu quan arriba la primavera... No li deixem el camp lliure! Amaguem els boleros, les balades a les butxaques per a una altra ocasió... o no.

dissabte, 23 d’agost de 2008

Everything in its right place

Hi ha vegades que una cançó se t'apodera i et dóna voltes al cap arremolinada com un satèl·lit. Quan una cançó entra al teu món d'aquesta manera tan insistent, el mínim que pots fer és fer-li una entrada al bloc per donar-li la benvinguda amb café, llet i pastes. Li dius "Vinga, entra, seu i ocupa el lloc que t'has guanyat". I és que, de tant en tant, tenir la sensació de creure que les coses semblen ser al lloc que els correspon resulta reconfortant.

dissabte, 28 de juny de 2008

La leyenda del DJ. Frankie Wilde (Its All Gone Pete Tong)

No totes les pel·lícules basades en fets reals han de ser forçosament de la categoria de pel·lícules de diumenge a les quatre de la vesprada. Basada en la vida de Frankie Wilde (Paul Kaye), aquesta pel·lícula narra la lluita d'un geni de la música electrònica a Eivissa per afrontar, tractar de superar un problema auditiu i mantenir-se en l'elit dels discjòqueis. Només per veure el superpaper del protagonista, la pel·lícula per mi ja és superrecomanable. http://www.leelibros.com/biblioteca/index.php?q=la_leyenda_del_dj_frankie_wilde

dimarts, 20 de maig de 2008

Los Juncos

http://sandrauve.wordpress.com/
Fa temps va caure a les meues mans un còmic que em va agradar molt. Es titulava Los juncos i el signava Sandra Uve. Aquell còmic era com un diari personal que teixia, amb una mescla estranya de sinceritat crua i dibuix infantil, tota una teranyina de vivències de l'autora entre 1978 i 2006... I jo, que reconec que de vegades tinc un punt voyeurista i de senyora Maria desenfeinada, vaig quedar enganxada a les seues pàgines. 
Començant per la platja de Gavà Los juncos parla d'amors, de les primeres decepcions, de festivals de cine i de música, de projectes professionals, pèrdues, viatges, silencis, treballs, camins i cerques (fallides i no tant) cap a moments de felicitat... i qui no es pot trobar identificat amb alguna pàgina si ens conta això!

dilluns, 14 d’abril de 2008

Cashback

O què passa quan un fotògraf fa una pel·lícula. 

 

Un estudiant d'art a Londres pateix una ruptura sentimental i comença a patir insomni. Per ocupar aquestes noves hores aprofitables, decideix treballar al torn de nit d'un supermercat local i allà coneix tota una sèrie de personatges ben peculiars que fan el que poden per conviure amb l'avorriment d'aquest torn de vuit hores...
He estat temptada a posar el trailer, però m'he controlat a temps. Cashback és d'aquests tipus de pel·lícules que val la pena veure sense haver tingut abans massa imatges sobre ella, i així, deixar-se sorprendre més gratament després.
El fet que el director, Sean Ellis, haja segut fotògraf abans, es deixa notar en la pel·lícula, i el fet d'haver triat un personatge que siga estudiant d'art tampoc és accessori sinó una via per poder mirar diguem que tan poèticament com ell(s). Però, com una bona fotografia, Cashback és plena de detalls al darrere del primer pla, i els personatges secundaris també han segut cuidats perquè d'alguna manera, ens sentim identificats en algun moment amb ells o puguem reconèixer en ells algun comportament no massa llunyà a nosaltres.
Cashback és una pel·lícula eclèctica: divertida, onírica/insomne,visual, subjectiva, molt sensual i amb reflexions interessants sobre el descobriment (de vegades fins i tot colpidor) de la bellesa en la quotidianitat i sobre l'oportunitat d'atrapar un instant i retenir-lo abans que passe. Crec que és d'aquests tipus de pel·lícules que valdria la pena emmarcar per poder-li fer una ullada quan passes pel davant.

dijous, 10 d’abril de 2008

A Amélie le gusta...

Fa temps que volia fer una cosa semblant a les presentacions de personatges que es fan a la peli d'Amélie...

M'agrada...
* Desfer el dibuix que fa un capuccino amb la cullera el més tard possible .
* Obrir paquets, caixes o papers.
* Olorar què es cuina a casa els pares.
* Encetar un paquet de post-its :)
* Com deia la Isabel Coixet: tenir un good hair day.
* Entrar al metro just abans que pite o trobar un lloc per entrar quan va ple de gent.
* Fixar-me en coses que no havia vist abans.
* L'olor de terra mullada (sí, ja sé que queda un poc anunci de compreses...).
* Menjar kiwis amb cullereta, trobar les mandarines ja pelades i les anous trencades.
* Veure somriure un desconegut però sentir riure obertament la meua gent.
* Notar el suavitzant en la roba neta o la colònia d'algú que se'm creua.
* Trobar l'ascensor a la porta.

En canvi, no m'agrada...
* La gent que fa massa preguntes seguides.
* Les nines de porcellana o els pallassos (excepte els de la tele dels vuitanta...)
* Els coloms, perquè sembla que et miren de reüll sempre menys quan volen pel costat del cap sense esquivar-te.
* L'alarma despertador del mòbil , la veu del metro, del tren... i dels altaveus dels supermercats.
* L'última part de les escales automàtiques (sobretot si te pillen carregada o despistada.)
* Els bitxos, els Makkuro kurosuke i els examinadors del carnet de conduir.


dissabte, 5 d’abril de 2008

Interconnexions carnívores


Els amants
La carn vol carn (Ausias March)
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Vicent Andrés Estellés

dilluns, 28 de gener de 2008

Ajo (II)




Compre apio en la fruteria
(opio no tenian)
tuve que tomarme un pepito de ternera
(de ternura no quedaban ya).
Ahora busco mojama sin parar
porque dicen que sabe a-mar.
....

Bastante tiene una
con lo que no tiene.
....

Microzoologia
El dia que dejemos de enamorarnos como perras
nos aburriremos como ostras.
....

El mar y el viento me dicen algo...
pero no lo entiendo.
....

Esta noche la luna vuelve a estar llena
pero, ¿de qué?
....

Al amor le pido lo que no tiene
y a la vida lo que no da,
me equivoco de par en par.
Y yo que creía que NE ME QUITTE PAS
significaba déjame en paz...
....

Vendo agendas pequeñas
para gente de pocos amigos.
....
Teníamos 20 años
y nos volvimos locos
el uno por el otro.
Hoy, con casi 40,
seguimos locos,
pero ya cada uno por su cuenta.
....

diumenge, 27 de gener de 2008

Ajo

Càpsules en vers

Jo de major vull ser com aquesta dona... La vaig descobrir ahir en una entrevista i em va deixar enganxadíssima... que qui és ella? Ella és Ajo.

Ajo Martín és cantant, micropoeta i agitadora social. Als vuitanta, formava part d'un dels primers grups femenins de punk-rock: Espérame Fuera No Tengo Fuego. Als noranta, va ser una de les fundadores del segell discogràfic independent Por Caridad Producciones i també formava part del grup Mil Dolores Pequeños, juntament amb Javier Colis i Javier Piñago. Quan aquest grup es va disoldre, Ajo va entrar a formar part del projecte Experimentalclub http://www.experimentaclub.com/data/ajo/#fot. Ara és col·laboradora habitual del programa "Música Es3" de ràdio 3, realitza sessions com a DJ a clubs madrilenys i fa recitals de micropoesia per diferents ciutats. Ha col·laborat amb molts grups: Clónicos, Destroy Mercedes, Mastretta, los Enemigos, Corcobado, etc, etc.

Els seus micropoemes són, com ja ho diu la paraula, poemes breus però no per això pobres. Al contrari. Són afilats (fins i tot amb una encantadora mala bava) i carregats d'un humor irònic i sarcàstic que a mi me té atrapada. Li he segrestat uns pocs per posar-los ací (però m'agradaria aconseguir més material seu... temps al temps, que ho trobaré).


Perdón por pedirte peras,
no sabía que eras un olmo.
----
Te adoraré siempre
y me importas un pimiento
todavía no riman,
pero ya rimarán con el tiempo.
-----
Reclamación
Devuélveme lo que te he querido
no he quedado satisfecha.
-----
Problema matemático
Si le sumo mi soledad a la tuya
qué es lo que obtengo a cambio,
¿dos soledades o ninguna?
-----
¿Y si el corazón no fue más que
el aumentativo de la palabra coraza...?
----

dissabte, 26 de gener de 2008

dimecres, 23 de gener de 2008

Makkuro Kurosuke

Des de menuda sempre havia trobat el parquet ben interessant. Pensava que donava als pisos l'aire de calidesa, elegància i estil nòrdics que no tots els revestiments ceràmics tenien. Quan vaig saber que al nou pis tindria parquet, em vaig alegrar molt, però em faltava saber una cosa que tota ama de casa sap però calla i pateix en silenci, com un problema hemorroïdal: aquest tipus de sòl és una granja de peluses!!! HORROR, TERROR Y PAVOR!!! De totes maneres, i repetim la història, jo ja m'hi havia fixat, però com em va passar amb les formigues, al principi no li vaig donar importància...
El cas és que la setmana passada va començar la ronda de visites guiades al pis i, com a mínim, tot havia de tenir un bon aspecte inicial. Tanmateix, mòbil en mà, (m'acabaven de confirmar una visita), vaig tenir un atac d'ansietat per polsitis aguda... Com li passaria a Alícia en Terra de Meravelles, o al Melendi abans de pujar a l'avió, vaig tenir el que jo creia una al·lucinació i el meu corredor es va transformar davant meu. Vaig començar a veure grans boles de peluses rodant, com en una peli de l'espaguetti western, tiru riru riiiiiiiiiii txan txan txaaaaaaaan, amb tant de realisme, que si arribe a veure també traure el cap per la cuina a Terence Hill i Bud Spencer preguntant-me què hi ha per sopar, no se m'hauria fet gens estrany... Però la cosa no podia quedar així. Les peluses havien de desaparèixer abans que apareguera la visita.
No sé vosaltres, però jo el primer que vaig fer va ser investigar l'enemic. I és així com vaig trobar el nom a les peluses perquè si li poses nom a les coses, ets conscient d'elles i hi pots fer alguna cosa. Segons Internet, savi entre els savis, el que tinc al pis (i teniu tots els parquetistes, no us ho penseu!) són donyets de la pols... sí, sí... Faig traducció lliure del que he trobat: http://www.nausicaa.net/miyazaki/totoro/faq_spanish.html... Els donyets de la pols són unes petites i molestes coses negres (en el meu cas grises, però seran cosins) del tamany d'una pilota de ping pong (o més grans fins i tot). Al Japó s'anomenen "Makkuro Kurosuke" (tatxaaaaaaaan una altra cosa que ens exporten els japos!) [...] per espantar-los (això, això...), Satsuki i Mei (personatges de la pel·lícula Mi vecino Totoro) van cridar "Makkuro Kurosuke, aneu-vos-en! O us traurem els ulls"... Val, ja no cal traduir molt menys, perquè tenia la solució...
... Jaaaaaaa! Ni Makkuro Kurosuke us traurem els ulls, ni els queixals, ni neteja a fons a la manera tradicional, ni rasca mamá amb la Vileda, ni res... els donyets de la pols seguien d'okupes i jugant a amagar amb mi! I com la força bruta no funcionava, vaig passar a la via diplomàtica per arribar a una solució d'urgència. Després d'hores de conversa com a persona i Makkuros civilitzats vam acordar que, abans d'una visita, jo apartaria només els donyets més grans i els menuts farien cas al senyal que els deixara al pom de la porta, del tipus pel·lícula americana. Per ara no m'han fet molt de cas, però bé, amb segons quins elements mai se sap...

dissabte, 19 de gener de 2008

Once

... però de vegades la vida ja ha decidit per tu...
Anit vaig veure Once i em vaig deixar amarar per la seua música. És el poder que té trobar-se cara a cara amb una peli senzilla i sense pretensions (ni tan sols de difusió), en el moment i en el lloc adequats.
Supose que potser aquesta és la gràcia de la pel·lícula... permetre't paladejar un grapat de bones cançons, algunes d'amor, però la majoria de desamor, amb tranquil·litat, sense importar-te massa deixar-te portar per les emocions.
Si Once fóra un menjar, seria un postre, dolç que no empalagós, dels que et deixen bon sabor de boca i ganes de tornar un altre dia a demanar-lo i repetir. No obstant això, amants de les sensacions fortes, de trames complicades, absteniu-vos: aquesta pel·lícula no és la vostra.

La crítica... http://www.blogdecine.com/2007/11/21-once-canciones-de-amor-y-desamor
i la pàgina oficial: http://www.avalonproductions.es/once/index2.html

dimarts, 15 de gener de 2008

Formigues

Últimament veia massa formigues... Mai m'havien important les formigues, ja veus! tan ridícules elles que ni les matava... però últimament en veia massa. El primer matí que vaig despertar al pis, recorde un petit comité de benvinguda prop del banc de la cuina xino-xano, ben discret, entre les manisses... Tot i que vaig procurar posar fora de perill el got de llet i les pastes, vaig ignorar la fila de formigues. Però últimamet veia massa formigues. Veia formigues fent escalada des de la finestra del meu bany. Veia formigues darrere la cortina de la dutxa. Veia formigues pujant per l'escriptori, cap a l'ordinador. Veia formigues a prop del llit... Jo les feia fora i elles tornaven.

Al final, vaig acabar veient formigues per tot arreu. Veia formigues eixint de les seues cases. Veia formigues pujades a l'autobús, esperant un taxi, baixant cap al metro. Veia formigues entrant als seus treballs. Veia formigues fitxant. Veia formigues fent cua per a la màquina de café, al bany i al mocroones. Veia formigues teclejant. Veia formigues pel carrer, a les tendes, als bars, tornant cap a casa...

Ahir, quan em vaig alçar, tenia una formiga esclafadeta al meu costat... això ja va ser massa! a més, les formigues, molt gracioses i organitzades elles... però mosseguen! Així que res, avui els he declarat la guerra més acarnissada: escuma Hormigas barrera interior! No sé els efectes que tindrà sobre elles... Jo potser sóc un poc de formiga. Després de tot sembla que ja m'està afectant.
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons